SIMPLIFICAR ETA I VIURE DLS DOGMES

Divendres amb l’Eduard vam anar a la presentació de llibre de l’amic Nacho Corredor a Vilanova. En el llibre, titulat “438 dias de cómo Zapatero buscó la paz”, s’explica –des d’una òptica espanyola- el procés de creació i evolució de la banda terrorista ETA posant èmfasis en la passada legislatura on ZP va intentar sense èxit – igual que molts d’altres anteriorment- acabar amb la barbàrie terrorista d’ETA.

En el torn de preguntes vaig estar temptat d’agafar el micròfon. Finalment, però, la por de les possibles reaccions em va fer tirar enrere. Ahir, a part d’un seguit de tòpics sobre ETA, s’hi van escoltar dogmes i més dogmes. Tot va era blanc o negre. Sense matisos, sense mitges tintes. Bons o dolents. I sí, ja sé que en un problema on hi ha morts sobre la taula és molt complicat parlar amb un mínim d’honestedat intel·lectual. Però bé, crec que amb el dogmes no ajudem pas a la resolució del conflicte. L’Enric Vila va escriure:

“Amb ETA s’aplica massa alegrement allò que els bàrbars són els altres. Per matar en nom d’una idea cal ser un bàrbar, però per permetre que durant quaranta anys mori gent i s’enquisti un problema tan gros com aquest per defensar una idea de l’estat que, precisament perquè s’havia de refer, es podia haver construit d’una altra manera, déu n’hi do. Entre “els bons” hi ha massa gent que prefereix tenir raó abans que solucionar el problema; fins i tot que no agafa una pistola perquè no la necessita o que té una preocupació per la vida aliena més retòrica que res. L’espectacle de Rajoy i Zapatero durant la legislatura prova fins a quin punt la pervivència d’ETA és, en gran mesura, el mirall de la demagògia, la hipocresia, i la manca general de magnanimitat i de talent amb què s’ha fet Espanya.”

Jo, la veritat, és que no sóc cap gran expert sobre el conflicte basc. Ara bé, una cosa sí que tinc ben clara: mentre ETA sigui entesa com la causa i no com la conseqüència del problema l’organització terrorista mai morirà. És veritat: qui mata ha d’anar a la presó. Tant si és un torturador, un maltractador o un carnisser de poble. Qui mata va a la presó. Crec que aquí hi podem estar tots d’acord. Això sí: quan els que maten són molts, ho fan tots pel mateix motiu i resulta que reben un suport electoral de centenars de milers de persones –150.000 votants- hauríem de plantejar-nos que la causa, segurament, és molt més profunda i que no s’acabarà mai amb detencions, il·legalitzacions i engarjolaments. Que s’han de fer? Per descomptat. Però que sàpiguen que aquesta no és la solució.

A part, és molt discutible això que en nom de la vida es demani una adhesió sense matisos al discurs del Govern de Madrid, quan el que realment mou la política d’aquests és una idea de l’Estat. Del seu Estat. L’Enric Vila també apuntava:

“Això que els demòcrates hem de tancar files en un sol front, sí que és fer el joc a ETA i la seva mentalitat totalitària de l’amb o contra mi. I la idea que intentar comprendre el terrorisme basc és obrir la porta a que qualsevol surti amb una pistola a defensar les seves idees em sembla molt discutible: només hi ha una cosa pitjor que ser víctima d’un atemptat i és haver-lo comès.”

En fi, el problema, al capdavall, no només és basc sinó també espanyol. Els governs democràtics bascos porten anys –molts anys!- plantejant per via democràtica les seves legitimes reclamacions. I bé, la resposta dels successius governs espanyol –tan siguin del PP com del PSOE- ha estat sempre la mateixa: un cop de porta al morros. Un “portazo” que diu el Lehendakari Ibarretxe. El problema no és que els rebaixin els seus plantejaments inicials. No pas. El problema és que ni se’ls escolten. Tenen por de la diferència. Des dels governs espanyols no es vol reconèixer l’existència d’una nació diferenciada, d’un subjecte polític diferent. En definitiva d’un poble amb capacitat de decidir lliurement i democràticament el seu propi futur. I aquí ja no estem parlant de nacionalisme. Aquí simplement parlem de democràcia.

Video de la presentació:

Guillem Carol i Vallès